Temps ordinari

Text de l'Evangeli (Mt 20,1-16): 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Perquè el regne dels cels és semblant a un amo de casa que sortí a primera hora del matí a contractar operaris per a la seva vinya. Havent quedat d’acord amb els operaris en un denari al dia, els envià a la seva vinya. I havent sortit cap a l’hora de tèrcia, veié altres que estaven a la plaça ociosos, i els digué: “Aneu també vosaltres a la meva vinya, i el que sigui just us ho donaré”. I ells hi anaren. Sortí novament cap a l’hora de sexta i a la de nona, i feu de manera semblant. Cap a l’hora onzena sortí i en trobà d’altres parats, i els digué: “Per què esteu tot el dia ociosos?” Li diuen: “Perquè ningú no ens ha contractat”. Els diu: “Aneu també vosaltres a la vinya”.

Arribat el vespre, diu l’amo de la vinya al seu administrador: “Crida els operaris i dona’ls el seu salari, començant pels últims fins als primers”. I havent vingut els qui havien arribat cap a l’hora onzena, reberen un denari cada un. I venint els primers, pensaven que cobrarien més, però reberen també ells un denari cada un. I prenent-lo, murmuraven contra l’amo de la casa, dient: “Aquests últims han treballat una hora, i els has tractat igual que nosaltres, que hem suportat el pes del dia i de la calor!”. Però ell, responent a un d’ells, digué: “Amic, no et faig cap tort. ¿No vas quedar d’acord amb mi en un denari? Agafa el que és teu, i ves-te’n. A aquest últim, vull donar-li com a tu. O ¿no m’és lícit fer amb allò meu el que vull? O ¿el teu ull és dolent perquè jo soc bo?”.

Així, els últims seran primers, i els primers últims». 

 

💧💧💧💧💧💧💧💧💧💧💧💧💧 

 

 

 Vint-i-cinc diumenge durant l’any – cicle A

Mn. Manel Simó 

El pensament clau per entendre la reflexió que ens proposa avui l’evangeli és l’afirmació que hem escoltat en boca del profeta Isaïes a la primera lectura: els pensaments de Déu no són sempre els nostres pensaments, i els seus camins no són, sovint, els nostres camins...

A partir d’aquesta convicció, la paràbola dels jornalers no s’ha de llegir, lògicament, de manera literal, des d’una clau humana, o amb criteris de justícia distributiva o de política social. La paràbola dels treballadors de la vinya, o, més bé, de l’amo de la vinya és una paràbola, és a dir, una narració amb un ensenyament que es pot
sintetitzar en tres punts:

– Déu no tracta els éssers humans segons la lògica de la productivitat del treball, sinó cercant sempre el bé dels últims i dels menys privilegiats;
– la lògica de la bondat de Déu no és la il·lògica dels gestors de l’economia i la política;
– la solució de tants problemes socials que avui afecten a moltes persones no vindrà dels economistes, ni dels polítics, sinó del canvi de les persones, de la recuperació de la bondat i del sentit humanitari de les persones. Aquesta és la gran lliçó que ens ofereix la gratuïtat de Déu que queda reflectida en aquesta paràbola.

Els criteris de l'economia són criteris de cobdícia, mentre que els criteris de Déu són criteris de compassió i de bondat envers els més febles i necessitats. Cal que tots aprenguem i posem en pràctica aquesta lliçó.

 

 L'evangeli d'avui en l'art

Paràbola dels treballadors de la vinya, 1647-1649 – Salomon  Koninck

 

Temps ordinari

Text de l’Evangeli (Mt 18,21-35):

En aquell temps, Pere s’acostà, i li digué: «Senyor, quantes vegades pecarà contra mi el meu germà, i el perdonaré? ¿Fins a set vegades?». Li diu Jesús: «No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set.

I així, el regne dels cels s’assembla a un home, un rei, que va voler passar comptes amb els seus servents. I havent començat a passar-los, li’n van portar un que devia deu mil talents. I no tenint amb què pagar, l’amo manà que fos venut ell, i la muller, i els fills, i tot el que tenia, i que se li pagués. I llançant-se el servent als seus peus, es prosternà, i li deia: “Tingues paciència amb mi i t’ho tornaré tot”. Però compadit el senyor d’aquell servent, el deixà anar i li condonà el deute. I quan sortí aquell servent, es trobà amb un dels seus companys que li devia cent denaris, i agarrant-lo l’ofegava, dient: “Torna el que deus!”. Llançant-se, doncs, als seus peus, aquell company el pregava, dient: “Tingues paciència amb mi i t’ho tornaré”. Però ell no ho volgué, sinó que anà a ficar-lo a la presó fins que tornés el deute.

Veient els seus companys el que succeïa, s’entristiren molt i anaren a contar al senyor tot el que havia passat. Aleshores el cridà el seu senyor, i li digué: “Servent malvat, tot aquell deute te l’havia condonat perquè m’ho vas suplicar. ¿No esqueia que també tu et compadissis del teu company, com jo m’he compadit de tu?”. I enrabiat el senyor, el posà a mans dels botxins fins que pagués tot el deute. Així també el meu Pare celestial farà amb vosaltres, si cadascun no perdona el seu germà de tot cor».         

  💧💧💧💧💧💧💧💧💧

                   Diumenge XXIV durant l’any- cicle A

                                           Mn. Manel Simó

                Avui el tema central de la litúrgia de la Paraula és el tema del perdó, i complementa, d'alguna manera, el tema del diumenge passat sobre la correcció fraterna.

                Per resoldre les diferències i les enemistats entre les persones cal dialogar, però sempre amb l'actitud bàsica i prèvia d'arribar al perdó si és possible. No hi ha diàleg seriós sense una predisposició a arribar a un acord mitjançant el perdó.

                Avui, però, no sembla que el perdó gaudeixi de gran acceptació al nostre entorn, i no només solem deixar de banda la famosa llei del Talió (“ull per ull, dent per dent, i que qui la faci que la pagui…”), sinó que de vegades fins i tot la traspassem i caiem en actituds que són autèntiques venjances i reaccions desproporcionades.

                L'evangeli ha començat amb la pregunta de Pere a Jesús: Senyor, quantes vegades he de perdonar al meu germà el mal que m'hagi fet?

                El gran error de Pere és la mateixa pregunta. El perdó, com totes les virtuts, no és qüestió de quantitat, sinó de qualitat. O és, o no és.

                La paràbola del deutor despietat, o paràbola del servent sense compassió, il·lustra molt bé el que pensa Jesús quan parla del perdó.       Davant Déu cadascun de nosaltres és un deutor insolvent, i, malgrat això, Déu ens perdona gratuïtament la totalitat dels nostres deutes. I és en aquest perdó on s'ha d'inspirar el nostre propi perdó, sincer i total, en relació amb els altres .

                De fet, en la pregària del Parenostre ho expressem clarament: perdona'ns, com nosaltres també perdonem… Però, perdonem de veritat? Pobres de nosaltres si Déu ens apliqués molts cops la nostra manera de perdonar…

                El salm que proclamem aquest diumenge mostra clarament l'estil de Déu: El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en amor… Aquesta és l'actitud a imitar.

                Perdonar sempre és una mostra de riquesa i llibertat interior. Perdonar no vol dir ignorar les coses, justificar les injustícies, o perdre la pròpia dignitat… És una actitud del nostre esperit. És desbordar, per camins d'amor i de generositat, el dret i la justícia… Una societat sense perdó ni compassió és inhumana i cal no contribuir a fer-la encara més inhumana.

💧💧💧💧💧💧💧💧💧

L'evangeli d'avui en l'art

La paràbola del servent despietat. Jan Sanders van Hemessen (s. XVI). University of Michigan Museum of Art

Aquesta obra empra una tècnica d'inversió manierista: en el primer pla, carregat de detalls realistes sobre la burocràcia i els diners, es mostra l'oficina del rei perdonant el deute colossal del servent; simultàniament, a través d'una finestra al fons, es pot veure la mateixa figura ofegant el seu company per un deute insignificant.