Reflexions

 

"Aquests cossos ja vells, els hem de mantenir amb uns cors sempre nous; en un món vell que hem de rejovenir perquè li convé, és necessari, és urgent."

"Al encarnar-nos en la vida, com Jesús ho va fer, en el que a cadascú ens a tocat a viure o hem escollit, no calen paraules per     dir-ho, calen fets, accions, compromisos."

"Amb ànim i il.lusió encetem un nou any, que deurà venir ple de sorpreses, de rialles, de plors, però que durà l'alè de Déu, el vent de l'Esperit, la joia de l'Amor."

"Quina sort ser deixebles del Crucificat"

                        Mn. Josep Maria Fabró

 

💧💧💧💧💧💧💧💧💧

 

«DE MESTRE NOMÉS EN TENIU UN, I TOTS VOSALTRES SOU GERMANS (Mt 23,8). LA RELACIÓ DE CONFIANÇA, FONAMENT DE LA CURA DEL MALALT 

 Missatge del sant pare Francesc per a la 29a Jornada Mundial del Malalt 11 de febrer de 2021

Benvolguts germans i germanes, la celebració de la 29a Jornada Mundial del Malalt, que s’esdevindrà l’11 de febrer de 2021, memòria de la benaurada Mare de Déu de Lourdes, és un moment propici per a brindar una atenció especial a les persones malaltes i a les qui en tenen cura, tant en els llocs destinats a assistir-los com en el sí de les famílies i de les comunitats. Penso en particular en aquells que pateixen a tot el món dels afectats per la pandèmia del coronavirus. A tots, especialment als més pobres i marginats, els expresso la meva proximitat espiritual, al mateix temps que els asseguro la sol.licitud i l’afecte de l’Església.  

 

1. 

El tema d’aquesta Jornada s’inspira en el passatge evangèlic en què Jesús critica la hipocresia dels qui diuen però no fan (cf. Mt 23,1-12). Quan la fe es limita a exercicis verbals estèrils, sense involucrar-se en la història i les necessitats del proïsme, la coherència entre el credo professat i la vida real es debilita. El risc és greu; per aquest motiu, Jesús utilitza expressions fortes, per advertir-nos del perill de caure en la idolatria de nosaltres mateixos, i afirma: «De mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans» (v. 8). La crítica que Jesús adreça als qui «diuen i no fan» (v. 3) és beneficiosa, sempre i per a tots, perquè ningú no és immune al mal de la hipocresia, un mal molt greu, l’efecte del qual és impedir-nos florir com a fills de l’únic Pare, cridats a viure una fraternitat universal. Davant la condició de necessitat d’un germà o una germana, Jesús ens mostra un model de comportament totalment oposat a la hipocresia. Proposa detenir-se, escoltar, establir una relació directa i personal amb l’altre, sentir empatia i commoció per ell o per ella, deixar-se involucrar en el seu sofriment fins arribar a fer-se’n càrrec per mitjà del servei (cf. Lc 10, 30-25).  

 

2. L’experiència de la malaltia fa que sentim la nostra vulnerabilitat i, al mateix temps, la necessitat innata de l’altre. La nostra condició de criatures es torna encara més nítida i experimentem de manera evident la nostra dependència de Déu. Efectivament, quan estem malalts, la incertesa, el temor i a vegades la consternació, s’apoderen de la ment i del cor; ens trobem en una situació d’impotència, perquè la nostra salut no depèn de les nostres capacitats o del fet que ens angoixem (cf. Mt 6,27). La malaltia imposa una pregunta pel sentit, que en la fe s’adreça a Déu; una pregunta que cerca un nou significat i una nova direcció per a l’existència, i que a vegades pot ser que no trobi una resposta immediata. Els nostres amics i familiars no sempre ens poden ajudar en aquesta cerca treballosa.

   

Pel que fa a això, la figura bíblica de Job és emblemàtica. La seva dona i els seus amics no són capaços d’acompanyar-lo en la seva desventura, encara més, l’acusen i augmenten en ell la soledat i el desconcert. Job cau en un estat d’abandonament i d’incomprensió. Però precisament gràcies a aquesta fragilitat extrema, rebutjant tota hipocresia i escollint el camí de la sinceritat amb Déu i amb els altres, fa arribar el seu crit insistent a Déu, que al final respon, obrint-li un nou horitzó. Li confirma que el seu sofriment no és una condemna o un càstig, tampoc és un estat de llunyania de Déu o un signe de la seva indiferència. Així, del cor ferit i guarit de Job en brolla aquella declaració commoguda al Senyor, que ressona amb energia: «Jo només et coneixia d’oïda, però ara t’he vist amb els meus ulls» (42,5).

 

 3. La malaltia sempre té un rostre, fins i tot més d’un: té el rostre de cada malalt i malalta, també dels qui se senten ignorats, exclosos, víctimes d’injustícies socials que neguen els seus drets fonamentals (cf. Carta enc. Fratelli tutti, 22). La pandèmia actual ha tret a la llum nombroses insuficiències dels sistemes sanitaris i carències en l’atenció de les persones malaltes. Els ancians, els més dèbils i vulnerables no sempre tenen garantit l’accés als tractaments, i no sempre és de manera equitativa. Això depèn de les decisions polítiques, de la manera d’administrar els recursos i del compromís dels qui ocupen càrrecs de responsabilitat. Invertir recursos en la cura i l’atenció a les persones malaltes és una prioritat vinculada a un principi: la salut és un bé comú primari. Al mateix temps, la pandèmia ha posat també en relleu l’entrega i la generositat d’agents sanitaris, voluntaris i voluntàries, treballadors i treballadores, preveres, religiosos i religioses que, amb professionalitat, abnegació, sentit de responsabilitat i amor al proïsme han ajudat, cuidat, consolat i servit tants malalts i els seus familiars. Una multitud silenciosa d’homes i dones que han decidit mirar aquells rostres, fent-se càrrec de les ferides dels pacients, que sentien com a proïsme pel fet de pertànyer a la mateixa família humana. La proximitat, de fet, és un bàlsam molt valuós, que ofereix suport i consol a qui pateix la malaltia. Com a cristians, vivim l’atenció al proïsme com una expressió de l’amor de Jesucrist, el bon Samarità, que amb compassió s’ha fet proper a tot ésser humà ferit pel pecat. Units a ell per l’acció de l’Esperit Sant, som cridats a ser misericordiosos com el Pare i a estimar, en particular, els germans malalts, dèbils i que pateixen (cf. Jn 13, 34-35). 

I vivim aquesta proximitat no sols de manera personal, sinó també de manera comunitària: en efecte, l’amor fraternal en Crist genera una comunitat capaç de guarir, que no abandona ningú, que inclou i acull sobretot els més fràgils. Pel que fa a això, vull recordar la importància de la solidaritat fraternal, que s’expressa de manera concreta en el servei i que pot assumir formes molt diferents, totes orientades a sostenir el proïsme. «Servir significar cuidar els fràgils de les nostres famílies, de la nostra societat, del nostre poble» (Homilia a L’Havana, 20 de setembre de 2015). En aquest compromís cadascú és capaç de «deixar de banda les seves cerques, afanys, desitjos d’omnipotència davant la mirada concreta dels més fràgils. [...] El servei sempre mira el rostre del germà, toca la seva carn, sent la seva condició de proïsme i fins i tot en alguns casos la «pateix» i busca la promoció del germà. Per això mai el servei és ideològic, ja que no se serveix a idees, sinó que se serveix a persones» (ibid.). 

 

 4. Per tal que hi hagi una bona teràpia, és decisiu l’aspecte relacional, mitjançant el qual es pot adoptar un enfocament holístic envers la persona malalta. Donar valor a aquest aspecte també ajuda els metges, els infermers, els professionals i els voluntaris a fer-se càrrec d’aquells que pateixen per acompanyar-los en un camí de curació, gràcies a una relació interpersonal de confiança (cf. Nova Carta als agents sanitaris [2016], 

 Es tracta, doncs, d’establir un pacte entre els necessitats de cures i els qui els cuiden; un pacte fonamentat en la confiança i el respecte mutus, en la sinceritat, en la disponibilitat, per a superar qualsevol barrera defensiva, posar en el centre la dignitat del malalt, tutelar la professionalitat dels agents sanitaris i mantenir una bona relació amb les famílies dels pacients. Precisament aquesta relació amb la persona malalta troba una font inesgotable de motivació i de força en la caritat de Crist, com ho demostra el testimoni mil.lenari d’homes i dones que s’han santificat servint els malalts. Efectivament, del misteri de la mort i resurrecció de Crist en brolla l’amor que pot donar un sentit ple tant a la condició del pacient com a la de qui en té cura. L’Evangeli ho testimonia moltes vegades, mostrant que les guaricions que feia Jesús mai no són gestos màgics, sinó que sempre són fruit d’un encontre, d’una relació interpersonal, en la qual al do de Déu que ofereix Jesús li correspon la fe de qui l’acull, com ho resumeix la paraula que Jesús repeteix sovint: «La teva fe t’ha salvat.» 

 

 5. Estimats germans i germanes, el manament de l’amor, que Jesús va deixar als seus deixebles, també troba una realització concreta en la relació amb els malalts. Una societat és tant més humana com més sap cuidar els seus membres més fràgils i que més sofreixen, i sap fer-ho amb eficiència animada per l’amor fraternal. Caminem envers aquesta meta, procurant que ningú no es quedi sol, que ningú no se senti exclòs ni abandonat. Encomano a Maria, mare de misericòrdia i salut dels malalts, totes les persones malaltes, els agents sanitaris i els qui es prodiguen al costat dels qui pateixen. Que ella, des de la gruta de Lourdes i des dels innombrables santuaris que se li han dedicat arreu del món, sostingui la nostra fe i la nostra esperança, i ens ajudi a cuidar-nos els uns als altres amb amor fraternal. A tots i cada un els imparteixo de cor la meva benedicció.  

 

Papa Francesc  

Roma, Sant Joan del Laterà, 

  20 de desembre de 2020,   

Quart diumenge d’Advent

 💧💧💧💧💧💧💧💧💧

 

 COMPANY DE CAMÍ

18 d'abril 2021

José Antonio Pagola. 

Traductor: Francesc Bragulat

Hi ha moltes maneres d'obstaculitzar la veritable fe. Hi ha l'actitud del «fanàtic», que s'agafa a un conjunt de creences sense deixar-se interrogar mai per Déu i sense escoltar mai ningú que pugui qüestionar la seva posició. La seva és una fe tancada on falta acolliment i escolta del Misteri, i on sobra arrogància. Aquesta fe no allibera de la rigidesa mental ni ajuda a créixer, ja que no s'alimenta de l'autèntic Déu.

Hi ha també la posició de l'«escèptic», que no cerca ni s'interroga, perquè ja no espera res de Déu, ni de la vida, ni de si mateix. La seva és una fe trista i apagada. Falta en ella el dinamisme de la confiança. Res val la pena. Tot es redueix a continuar vivint sense més.

Hi ha a més la postura de l'«indiferent», que ja no s'interessa ni pel sentit de la vida ni pel misteri de la mort. La seva vida és pragmatisme. Només li interessa el que pot proporcionar seguretat, diners o benestar. Déu li diu cada vegada menys. En realitat, per a què pot servir creure en ell?

Hi ha també el que se sent «propietari de la fe», com si consistís en un «capital» rebut en el baptisme i que hi és, no se sap ben bé on, sense que hom hagi de preocupar-se de res més. Aquesta fe no és font de vida, sinó «herència» o «costum» rebut d'altres. Hom podria desprendre-se'n gairebé sense trobar-la a faltar.

Hi ha a més la «fe infantil» dels que no creuen en Déu, sinó en aquells que parlen d'ell. Mai han tingut l'experiència de dialogar sincerament amb Déu, de cercar el seu rostre o d'abandonar-se al seu misteri. En tenen prou amb creure en la jerarquia o confiar en «els que saben d'aquestes coses». La seva fe no és experiència personal. Parlen de Déu «d'oïda».

En totes aquestes actituds falta el més essencial de la fe cristiana: la trobada personal amb Crist. L'experiència de caminar per la vida acompanyats per algú viu amb qui podem comptar i a qui ens podem confiar. Només ell ens pot fer viure, estimar i esperar malgrat els nostres errors, fracassos i pecats.

Segons el relat evangèlic, els deixebles d'Emaús contaven «el que havia passat pel camí». Caminaven tristos i desesperançats, però alguna cosa nova es va despertar en ells en trobar-se amb un Crist proper i ple de vida. La veritable fe sempre neix de la trobada personal amb Jesús com «company de camí».

💧💧💧💧💧💧💧💧💧

 

NOVA IDENTITAT CRISTIANA

28 de febrer 2020  

Mn. José Antonio Pagola. 

Per ser cristià, el més decisiu no és quines coses creu una persona, sinó quina relació viu amb Jesús. Les creences, en general, no canvien la nostra vida. Un pot creure que existeix Déu, que Jesús ha ressuscitat i moltes coses més, però no ser un bon cristià. És l'adhesió a Jesús i el contacte amb ell el que ens pot transformar.

Des de Jesús podem viure de manera diferent. Les persones ja no són simplement atractives o desagradables, interessants o sense interès. Els problemes no són assumpte de cadascú. El món no és un camp de batalla on cadascú es defensa com pot. Ens comença a fer mal el patiment dels més indefensos. Ens atrevim a treballar per un món una mica més humà. Ens podem assemblar més a Jesús.

💧💧💧💧💧💧💧💧💧

 

 “Guardar la vida... o perdre-la...?

7 de desembre 2020

Lluís Armengol i Bernils, sj

Quan naixem, cadascun de nosaltres disposa d’un cert “capital de vida”. A mesura que passa el temps, aquest capital va minvant fins que queda reduït a zero. Llavors ens n’anem d’aquest món. Però aquest  “capital” el podem haver malversat o el podem haver invertit de manera que hagi donat fruit.

Què significa donar fruit? Jesús, a l’evangeli, diu unes paraules que ens han de fer reflexionar: “ Els que vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l’hauran perduda, la retrobaran”.

“Guarden la vida” les persones que només viuen per aconseguir diners i per gaudir-ne. Les que se la reserven per por i no s’arrisquen a canviar res. Les que donen voltes al seu passat, enyorant situacions que no tornaran... Totes aquestes persones malversen la seva vida.

“Perdre la vida” vol dir compartir-la generosament  amb els altres. Donar un cop de mà a qui ho necessita, encara que no ens ho pugui retornar. Estar al costat d’aquell que està trist i se sent sol. Respectar el misteri de cada persona i ajudar-la a ser feliç. En una paraula, és anar sembrant per tot arreu llavors d’esperança i de bondat.

“Perdre la vida” és també, deixar la feina que porto entre mans i “perdre temps” intentant fer silenci interior per retrobar-me amb el Senyor.

💧💧💧💧💧💧💧💧💧

 TOTS SANTS

1 DE NOVEMBRE 2020

Aquesta solemnitat de Tots els Sants ens presenta sempre el missatge de les benaurances proclamades per Jesús (Mt 5,1-12). Per a la idea actual de la total autonomia de l'ésser humà, aquestes paraules ens porten a viure com a esclaus. Però una crisi com la de la pandèmia ens ajuda a comprendre l'error de les nostres cerques.

ACONSEGUIR LA FELICITAT

Les benaurances que Jesús va proclamar ens revelen la veritat última de tota persona. Ens recorden aquests valors profunds que fan que la nostra existència sigui humana i humanitzadora. Les benaurances no sols ens diuen com ser sants. Ens indiquen el camí per a aconseguir la felicitat:

• Un camí que no porta a acaparar béns, sinó a compartir-los ..

• Un camí que no passa per la violència, sinó per la mansuetud i la humilitat.

• Un camí en el qual no podem ignorar als que sofreixen, sinó compadir-los.

• Un camí que no impulsa a la comoditat, sinó a la cerca de la justícia.

• Un camí que no inclou la indiferència, sinó la misericòrdia i el perdó.

• Un camí que no tolera la hipocresia, sinó que exigeix la neteja i la veritat.

• Un camí que no justifica el conflicte, sinó que promou la pau i l'harmonia.

• Un camí que no valora l'apostasia, sinó la fidelitat a la fe i a l'amor.

- Senyor Jesús, sabem i proclamem que només tu ets sant i la font de la santedat. I admirem als homes i dones que han seguit fidelment el teu camí. Que el teu Esperit ens ajudi a acceptar el teu missatge i a imitar l'exemple que ells ens han deixat al llarg de la història i en aquest mateix temps que ens ha tocat viure.

💧💧💧💧💧💧💧💧💧

 

SOBRE LA PANDÈMIA 

 

13 de setembre  de 2020

 

Francesc Torralba

El que de veres esperem d’aquesta crisis, és que hagi servit per alguna cosa, que hagi estat útil per enfortir actituds que, en termes generals, estan molt oblidades en les societats postmodernes. La crisi ens ha permès redescobrir valors com la cura, l’escolta, la gratitud, la humilitat, la solidaritat, la paciència, la perseverança enfront al mal, la cooperació i la generositat i l’entrega, valors que estranyament ocupen un lloc rellevant en la nostra societat.

El que queda clar és que la incertesa ha vingut per quedar-se. És difícil viure en un clima d’incertesa, ja que necessitem seguretats, terra ferma on apuntalar els peus per viure una existència assossegada. La incertesa que vivim genera un allau d’emocions tòxiques com l’angoixa, la por, la inquietud, la ira i la ràbia. Això no ho hem escollit. Senzillament ens hi hem trobat.

...hem de generar confiança, inocular esperança i ho hem de fer sense sucumbir a la ingenuïtat o a la frivolitat. 

 

💧💧💧💧💧💧💧💧

 L’ASSUMPCIÓ DE MARIA

15 D'AGOST DE 2020         

 Mn. Joaquim Fortuny

 L’Assumpció de Maria és la resposta del cel a l’amor, l’esforç, el sacrifici i la fidelitat de Maria. Ella es lliurà totalment al pla salvador de Déu. Començava amb el sí de l’Anunciació, esdevenint per obra de l’Esperit Sant, mare del Crist, la Paraula encarnada; donà llum i romangué sempre al costat del seu fill, fins al moment decisiu de la creu. Després continuà sol·lícita dels germans del seu fill. Es lliurà en cos i ànima a la voluntat del Pare, fent-se la senzilla i fidel serventa del Senyor.

Maria assumpta al cel, ens diu que el cel és la nostra pàtria definitiva; que el que succeí en ella, la seva glorificació, també s’ha de realitzar en nosaltres; que per voluntat de Déu, és la nostra Mare i intercessora; que es preocupa de nosaltres i intercedeix perquè l’interessen totes les nostres coses, alegries i tristeses, problemes i joies, i vol ajudar-nos avançar en el camí de fidelitat a Jesús. Maria ens continua dient “feu tot el que ell us digui” i que el camí per arribar a la meta, és el seguiment fidel de l’evangeli.

L’amor que Déu li ha tingut a ella, també ens el té a nosaltres. Es deleix per tots nosaltres i li ha encomanat a Maria que vetlli per nosaltres, els germans del seu Fill. Que bé que ho farem, i com ens ajudarà, si la tenim ben present en la nostra vida, la tractem com a bona mare, i li encomanem totes les nostres coses.

Santa Maria, pregueu per a tots nosaltres i per a tot el món sencer. 

💧💧💧💧💧💧💧💧💧💧💧💧

 

Diumenge 26 de juliol 2020

 

P. Lluís Armengol i Bernils

 

A les lectures d’aquest diumenge hi trobem uns ensenyaments molt suggeridors que el Senyor ens vol transmetre, perquè ens faran bé. 

A la primera lectura el Senyor diu a Salomó : « Diga’m què vols que et doni». Què respondria jo si el Senyor em fes aquesta pregunta: què vols, què desitges? 

De fet, Jesús ens l’ha fet a cadascun de nosaltres, aquesta pregunta. Recordem que ell ens va dir que tot allò que demanem en nom seu, el Pare ens ho concedirà. Doncs, què demano? Salomó va demanar saviesa, és a dir, la capacitat de saber discernir el Bé del Mal, de saber escollir els autèntics valors, sense deixar-se enlluernar per les aparences. Aquesta saviesa és una llum preciosa per a orientar la vida. Al Senyor li va agradar que li demanés això i no pas riquesa, èxit o altres coses per l’estil. I li va concedir més del que demanava. 

Quines coses demano habitualment? No oblidem que si demanem coses que agraden al Senyor, hi sortirem guanyant. Ell hi entén més que nosaltres i vol el nostre bé més que ningú. 

 

Comunitat Parroquial

 

 ⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫

 Diumenge 19 de juliol 2020

  

P. Lluís Armengol i Bernils

En celebrar el Joan i la Pepita els seus 50 anys de matrimoni, vaig trobar  unes línies molt adients per a tots dos. Les faig extensives a tots els casats que s’estimen i també a aquelles persones les quals encara queda una per a recordar...

I són les següents:

“Com és que, sense saber ben bé perquè, ens enamorem precisament d’aquesta persona en concret? Què li hem vist que no tinguin els altres? Quin misteri...! Estem segurs, Senyor, que tu ens vas crear l’un per a l’altre i que, a través de la nostra estimació, se’ns va aclarir aquest misteri que ens va portar al peu de l’altar. Et donem gràcies, Senyor, per aquest regal preciós.

La segona part de la reflexió, ja per a tothom és aquesta:

"Com podré saber quina és la voluntat de Déu sobre mi? Hi ha una voluntat general de Déu que és igual per a tots: que visquem estimant.

Qui busca únicament els seus propis interessos, qui es desentén dels altres, queda fora de la voluntat de Déu. Això és clar.

Però aquesta voluntat general de Déu, cada ú ha de saber-la concretar a sí mateix, en cada moment de la seva vida.

Nosaltres anem canviant: a cada etapa de la nostra vida les nostres forces físiques, psíquiques i espirituals són diferents.

I el Senyor, que ens estima, ens demana a cada moment allò que és millor per a mi i per a les persones que m’ha encomanat.

No en demanarà ni més ni tampoc menys que això. Ell sempre sap que demana."

Comunitat Parroquial

  ⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫

Diumenge 12 de juliol 2020

 

Mans, mascareta, distància

 

Francesc Xicoy

Després d‘unes llargues setmanes de confinament més o menys estricte, ens trobem en la nomenada “nova normalitat”. Normalitat perquè tenim llibertat de moviment, però “nova” perquè no és igual com abans. Mentre el virus no estigui completament controlat, estem subjectes a unes mínimes restriccions, que tenen una bona dosi de limitacions.

Les nostres mans no tenen tota la llibertat d’ actuació. No podem manipular la diversitat d’elements ni moure’ns per recintes, sense haver-nos rentat  les mans abans i després.

La mascareta deixa inexpressiva la nostra cara, i limita la nostra franca comunicació de determinats sentiments humans a través de les nostres faccions, així com estats d’ ànim que complementen la nostra paraula.

La distància física, sense poder encaixar les mans i abraçar, dificulta mostrar afectivitat i crear intimitat.

Però aquestes imposicions, cal viure-les també en positiu. Aquestes limitacions ens han de portar a revalorar i potenciar elements de la nostra vida, sovint inadvertits o oblidats.

Esmentem-ne alguns. Són dons de Déu!

Rentar-se sovint les mans és una mena de veneració i valoració d’aquest gran do, que són les mans, amb les que podem fer tantes i tantes coses, i, moltes, per a bé dels altres.

Portar la cara mig tapada és una interpel·lació a ser més curós amb altres ressorts de comunicació, com la mirada o amb el to i modulació de la nostra veu.

Mantenir-se a distància pot ajudar a valorar la dignitat de l’altre amb el nostre respecte al seu propi espai vital.

Òbviament, tots i totes, esperem poder-nos alliberar aviat de les restriccions imposades de la pandèmia, però mentre...

Comunitat Parroquial

 

⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫⧫

 

Diumenge 5 de juliol de 2020

APRENDRE DELS SENZILLS

José Antonio Pagola. Traductor: Francesc Bragulat

Jesús no va tenir problemes amb la gent senzilla del poble. Sabia que l'entenien. El que el preocupava era si algun dia arribarien a copsar el seu missatge els líders religiosos, els especialistes de la llei, els grans mestres d'Israel. Cada dia era més evident: allò que el poble senzill l'omplia d'alegria, a ells els deixava indiferents.

Aquells pagesos que vivien defensant-se de la fam i dels grans terratinents l'entenien molt bé: Déu els volia veure feliços, sense fam ni opressors. Els malalts es refiaven d'ell i, animats per la seva fe, tornaven a creure en el Déu de la vida. Les dones que s'atrevien a sortir de casa per escoltar-lo intuïen que Déu havia d'estimar tal com deia Jesús: amb entranyes de mare. La gent senzilla del poble sintonitzava amb ell. El Déu que els anunciava era el que anhelaven i necessitaven.

L'actitud dels «entesos» era diferent. Caifàs i els sacerdots de Jerusalem el veien com un perill. Els mestres de la Llei no entenien que es preocupés tant pel patiment de la gent i s'oblidés de les exigències de la religió. Per això, entre els seguidors més propers de Jesús no hi va haver sacerdots, escribes o mestres de la llei.

Un dia, Jesús va descobrir a tothom el que sentia en el seu cor. Ple d'alegria li va resar així a Déu: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.»

Sempre és igual. La mirada de la gent senzilla és, d'ordinari, més neta. No hi ha en el seu cor tant d'interès esbiaixat. Van a l'essencial. Saben el que és patir, sentir-se malament i viure sense seguretat. Són els primers que entenen l'evangeli.

Aquesta gent senzilla és el millor que tenim a l'Església. D'ells hem d'aprendre bisbes, teòlegs, moralistes i entesos en religió. A ells els descobreix Déu alguna cosa que a nosaltres se'ns escapa. Els eclesiàstics tenim el risc de racionalitzar, teoritzar i «complicar» massa la fe. Només dues preguntes: per què hi ha tanta distància entre la nostra paraula i la vida de la gent? Per què el nostre missatge resulta gairebé sempre més fosc i complicat que el de Jesús?

Comunitat Parroquial