Evangeli Mt 13,44-52
Diumenge
disset durant l’any – cicle A
Mn. Manel Simó
De les lectures que ens ofereix avui la litúrgia podríem aturar-nos, en primer lloc, en la pregunta que li va fer Déu a Salomó: Demana’m què vols que et doni, i pensar que si ens fes Déu a nosaltres la mateixa pregunta, què demanaríem nosaltres? Salomó va demanar la gracia de saber escoltar, ¿i no seria també una bona petició per part nostra?. Necessitem escoltar, necessitem escoltar-nos...
Sant Pau, d’altra part, ens ha dit que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, i aquesta afirmació és per a tots nosaltres una gran font d’esperança...
I
anem a l’evangeli, on ens trobem el final d’aquest capítol de les paràboles del
Regne, que hem llegit els darrers diumenges.
Avui,
per acabar, se’n ofereixen altres tres petites paràboles que ens volen ensenyar
el bon discerniment que cal fer per saber valorar les coses. Les dues primeres històries,
el tresor amagat en el camp i el mercader de perles fines, son força
paral·leles i presenten un punt comú, com és la joia indescriptible i
intransferible que dona el fet de trobar un tresor valuós, o una perla molt
preuada. És, podríem dir, l’encert en la recerca de la felicitat. És la
profunda joia d’haver trobat la fe, realitat suficientment valuosa com per
sacrificar qualsevol altra realitat.
Si som
cristians i cristianes joiosos i esperançats, optimistes i serenament alegres,
estarem mostrant a qui em vegi que no ens penedim d’haver renunciat a moltes
coses, per continuar en el projecte del Regne.
Contràriament, si sempre estem tristos i queixosos, amargats i
frustrats, donarem a entendre que hem errat en la nostra elecció, i no serem
exemple per a ningú.
Elisabet, la cosina de Maria, li va fer el
millor dels elogis quan li va dir “benaurada tu, perquè has cregut”,
i nosaltres haurem de preguntar-nos
també si creure ens fa veritablement feliços...
I pel que fa
a la darrera paràbola, cal dir que ens torna a recordar, per tocar de peus a
terra, i de la mateixa manera que ho feia la paràbola del blat i el jull, que
la convivència entre el bé i el mal és inevitable.
I aquí tornem
a recordar la necessitat del discerniment que demanava a Déu el rei Salomó, per
saber “destriar entre el bé i el mal”. El Regne, el projecte de Déu, és
per a tothom (la xarxa ho arreplega tot), però, per això mateix, caldrà
respectar el ritme de la història, sense voler avançar judicis que només
corresponen a Déu. Els seguidors del Regne no estem per judicar i condemnar,
sinó per imitar les tasques dels caps de casa “que treuen del seu tresor
coses noves i coses velles.” I Déu dirà la darrera paraula.

